La fotografia es una arma que pot maquillar una realitat que s’ofega i afegir llum al que com a resultat final donarà una imatge idíl·lica i emmascarada, o pot ser un crit que s’alça amb força, una denúncia cap a una realitat que no ens deixa tranquils.
Barcelona es la ciutat del paradís. Una ciutat que s’eixampla i s’alimenta a contrarellotge i que inspira, expira, actua i ens encongeix a nosaltres. Una ciutat, que amaga carrers plens d’històries que hem intentat oblidar, recoberts de les vides abstractes d’aquells que els han mullat de somnis i hi han fet ploure il·lusions. També hi ha lloc per a aquells que han patit, per als que han desembocat en un carreró sense sortida, per als que han trepitjat la vorera amb els ulls plens de llàgrimes i els que han acabat amb el cos estès a terra.
Avui en dia, l’ànima d’aquests carrers segueix viva. I això, ho estic demostrant ara amb aquesta fotografia. El més comú, seria parlar de que precària es la situació de la dona que protagonitza l’imatge i de que injust es el món que ens envolta. Parlar d’això, seria caure en el tòpic de sempre. Ningú es pot tapar els ulls davant una imatge, i les imatges parlen per si soles. Aquesta es la nostra realitat, una realitat en blanc i negre on guanyen els forts a costa de bombardejar als febles, on els valors es difuminen i s’esborren convertint-se en macabra violència. He après, que com més temps passo en aquests carrers plens de vida i veus llunyanes, més em sorprenc al veure que darrera les rialles d’un grup d’amics que busca un lloc obert on anar a sopar, les d’una parella que torna a casa... Hi ha algú que no te on anar, que es refugia en la pedra freda d’unes escales i que implora que aquesta nit no plogui.
Aquesta es Barcelona, la ciutat que ens ven un paradís que es pura cartolina retallable, on falta la nostra empenta per a aixecar els que encara dormen a terra i on ha de bufar molt fort el vent per a endur-se les cendres del dolor.
Fotografía i text: Núria Bofarull
